Sala i Martin President

Ficció i realitat sobre la despesa pública

2011-08-07T17:20:00.009+02:00

Ens repeteixen fins a l'avorriment que la culpa de la crisi la té el dispendi de l'estat i que cal retallar la despesa pública (sanitat, educació... de les tropes d'Afganistan no en diuen res, curiosament). El mateix Sala i Martín escriu: "Recordemos que el déficit actual se debe en partes iguales al aumento del dispendio público y a la caída de la recaudación fruto de la reducción en la actividad económica".

D'on treurà les dades aquest home? Pregunta estúpida, és clar: els neo-cons es limiten a ignorar les dades. Perquè les dades indiquen que els països europeus que estan amb l'aigua al coll ara mateix són aquells que, en els temps de vaques grasses, tenien una despesa pública més BAIXA (línies puntejades a la gràfica de sota, que mostra la despesa pública entre el 1999 i el 2010 per 13 països europeus). Fins i tot l'any 2010, l'estat espanyol era entre els estats europeus amb MENYS despesa pública (el que menys d'entre "els grans").

Vaja, que la solució potser no passa per retallar despesa social... més aviat la crisi és l'excusa perfecta per desfer les magres conquestes aconseguides amb "sangre, sudor y lágrimas" per les classes populars.

Desigualtat i crisi

2009-09-06T21:35:00.008+02:00

Uno de los grandes éxitos del recientemente fallecido presidente Reagan fue cambiar la concepción que teníamos del papel del estado en la economía. [...] no fue hasta que Ronald Reagan implementó sus reformas económicas a principios de los ochenta que el liberalismo caló fuera del mundo académico.

Això escrivia el Sala i Martín a La Vanguardia l'onze de juny del 2004, poc després de la mort de l'ex-president nord-americà. Corrien altres vents, el 2004, i els neocons treien pit i parlaven de "la fi de la història", de la victòria final del tots-contra-tots.

En va, alguns il.luminats assenyalaven que s'estaven sembrant les llavors d'una nova Gran Depressió. Entre l'elecció de Reagan el 1981 i la seva mort el 2004, el deute s'havia duplicat als Estats Units (gràcies a les disbauxes, no del sector públic, sinó de les entitats financeres). La desigualtat entre rics i pobres també s'havia disparat: el 1981, l'1% de les famílies més riques dels Estats Units guanyaven el 10% de tots els ingressos dels americans; el 2004 aquesta xifra s'havia duplicat. Entenem-nos: una cinquena part (un 20%) del total de guanys als Estats Units anaven a parar, el 2004, a la butxaca d'un 1% de les famílies!! Això és la "Reaganomics".

Percentatge del total d'ingressos als Estats Units que van a parar a mans de l'1% de les famílies més riques. El 2007, l'1% de les famílies més riques van guanyar prop d'una quarta part (un 25%) del total dels ingressos de tots els nord-americans (adaptat de l'article de l'economista Emmanuel Saez, de la University of California a Berkeley).

Però pel Sala i Martín tot això són mandangues: quan la desigualtat creix, l'economia va millor perquè els rics inverteixen i es creen llocs de treball i aquell que té idees brillants troba capital per tirar-les endavant i tots som feliços i mengem anissos. Oi?

El 2007, els ingressos de l'1% de les famílies més riques als Estats Units representaven més del 23% del total, una xifra semblant a la de l'any 29, abans del "crac¨ que va desencadenar la Gran Depressió (una quarta part de la població activa a l'atur, cues per aconseguir pa, i tota la resta). I, ves per on, tornem a ser allà on érem.

El perquè de tot plegat

2009-05-18T03:20:00.002+02:00

D'alguna manera ja ho vaig dir la setmana passada però ho vull deixar ben clar. El problema no és l'extravagància, ni l'americana amb estampats de zebra, ni la corbata Disney. El problema del Sala i Martin és tot el que representa. El problema és que darrera l'aparença excèntrica i pseudoradical (adobada amb un presumpte independentisme) s'hi amaguen les idees més carques i més reaccionàries del panorama polític català.

Que ningú no es posi nerviós, doncs: ja anticipo que no em passaré la vida parlant d'aquest home. Més aviat el faré servir per parlar de coses que m'interessen de debò.

I parlant de coses que m'interessen de debò, avui s'ha mort el Mario Benedetti. Aprofito, doncs, per recomanar a tothom "La tregua": una meravella. Algun dia parlaré del Reagan, de l'obituari que va escriure el Sala i Martin quan es va morir i del poema del Benedetti que, escrit per una altra mort feliç, va circular per aquelles mateixes dates.

Americanes de camuflatge

2009-05-09T18:48:00.005+02:00

No sempre he menyspreat el Sala i Martin. De fet, no puc dir que recordi el primer cop que el vaig veure: suposo que el super-ego ha fet de les seves i ha embolicat cuidadosament un esdeveniment que, a la llarga, no ha tingut més remei que etiquetar com a traumàtic... Però observo la gent al meu voltant, amics, gent intel·ligent, i reconstrueixo com va anar la cosa:

Economista famós. Independentista. Culer. Fa bromes i porta una americana groga i una corbata del Piolín. Trempat, aquest paio, en Sala i Martin.

Ben mirat, segur que l'americana groga és el primer que vaig veure i, abans de que obrís la boca, ja m'havia enamorat. I és que allò de "la primera impressió és la què val" és més que una dita popular. En un article als Proceedings of the National Academy of Sciences (la tercera revista científica més prestigiosa del món, després de Nature i Science) dos psicòlegs de Princeton demostren que som capaços de predir qui guanyarà unes eleccions només mirant la cara dels candidats durant una dècima de segon. De fet, si ens ensenyen les fotos i ens deixen pensar tanta estona com vulguem les prediccions empitjoren significativament. Total que, per molt que pesi, hem d'assumir que vaig veure l'americana i vaig pensar que en Sala i Martin era la pera.

Amb el temps he desenvolupat dues teories sobre les americanes del Sala i Martin. La més generosa: el Sala i Martin és un provocador... I dic que aquesta teoria és generosa perquè penso que la provocació és socialment saludable. La segona teoria, la més versemblant, és que les americanes són, de fet, de camuflatge. Com els Watchmen, l'heroi sap que la disfressa és ridícula però la causa s'ho val.

Diguem-ho clarament, en Sala i Martin és l'hereu ideològic del Ronald Reagan i la Margaret Thatcher, de les polítiques econòmiques dels dictadors Pinochet i Suharto, del neocon per antonomàsia Milton Friedman. En última instància, el Sala i Martin es l'hereu dels capitalistes del segle XIX, quan encara hi havia capitalistes comme il faut i no calien disfresses. Aquells capitalistes que s'oposaven al control democràtic de la vida econòmica o, en dialecte neocon, a l'intervencionisme opressor de l'estat: la limitació a un màxim de 12 hores al dia de feina per adolescents d'entre 14 i 18 anys i a 8 hores al dia per criatures d'entre 9 i 13 anys, o l'obligació de desinfectar les fàbriques un cop cada 14 mesos.

Però és clar, si en Sala i Martin sortís a la tele amb barret de copa i fumant cigars cauria menys simpàtic i ningú no es confondria.

Sala i Martin Uber-President?

2009-05-02T18:01:00.003+02:00

Divendres, 24 d'abril del 2009. Quasi-dissabte. Abans de sortir cap a la feina obro La Vanguardia: és el ritual de cada dia per no perdre contacte amb les coses que passen a casa. Després miraré la portada de l'Avui, d'El País (el seu país), potser del Gara. Potser fins i tot faré el salt internacional i miraré de què parla ZNet. Al final del recorregut, segurament posaré la ràdio i escoltaré Democracy Now! amb les notícies del matí, les d'aquí.

Però avui em quedo encallat a La Vanguardia. Esports. Barça. "Sala i Martín y Oranich ingresan en la directiva". Llegeixo:

"Hemos incorporado a todo un crack". Así recibió el vicepresidente del Barça Alfons Godall a Xavier Sala i Martín, que ingresó en la directiva junto con Magda Oranich. [...] La incorporación de Sala se ha vinculado como un primer paso para convertirse en el delfín de Laporta.

Bé, no es pot dir que em sorprengui. Al capdavall, el "crack" Sala i Martin ja va ser pseudo-president durant un temps. Però una cosa és pseudo-president per uns dies i una altra és president. Ja sabem com és en Sala i Martin i la seva fe mística en l'empresa privada: Barça S.A. en dos dies. Segueixo llegint, una mica neguitós:

"Estamos hablando de una persona que tiene un currículum y un perfil que le habilita (sic) no sólo para ser candidato a la presidencia del Barça sino a muchos otros cargos [...]", dijo Godall.

"Otros cargos"? Què vol dir, en Godall? Sala i Martin Uber-President? La mica de neguit d'abans ha esdevingut suor freda: les gotetes comencen a empastifar el teclat. M'he de tirar enrere a la cadira i baixar la pantalla del portàtil. Pinta malament el cap de setmana.